A Olot hi ha una aprenenta de santera que porta les mans tacades d'escaiola i cartó pedra, i que sap una cosa que la majoria de visitants no sospiten: el poble que avui ensenya façanes modernistes i sants tallats a mà va quedar, fa sis-cents anys, gairebé arrasat del tot per un terratrèmol. Ella proposa recórrer onze parades pel centre històric —un teatre que va cremar i es va tornar a aixecar, una casa que es va vestir de modernisme el 1912, una església que va recuperar els seus sants, el primer taller d'imatgeria religiosa del poble, el santuari on, segons la llegenda, un brau va trobar el que ningú buscava— fins acabar davant d'una torre amb un cor amagat en pedra. En acabar, si queden cames, convida a pujar al volcà més urbà d'Europa. Un passeig curt i pla pel centre històric, per fer en família, amb amics o en parella.
«Eh, vosaltres! Sí, els qui veniu buscant lava i cràters. Seieu un moment, que us ensenyaré una altra cosa. Em dic Roser. Porto des dels dotze anys amb les mans ficades en escaiola i cartó, donant forma a sants que acaben en altars de mig país. Aquí a Olot se'ns dona bé modelar cares. Tant, que quan un terratrèmol va tirar gairebé tot el poble a terra —sí, un terratrèmol, aquí, fa sis-cents anys— el vam tornar a aixecar amb aquestes mateixes mans. Els volcans ja els teniu a la postal. El que no surt a cap postal és això: un poble que va caure dues vegades i va aprendre a reconstruir-se les dues. Seguiu-me. Us ensenyaré les cares que ningú mira.»
📷 Wamito
· Public domain
📷 Nasobema lyricum
· CC0
Fotos manllevades de Wikimedia Commons amb la llicència de cada autor, mentre preparem les nostres.
