El 1887 va arribar a Sant Sadurní un bitxo d'un mil·límetre i en cinc anys va deixar sense vinya un poble sencer que vivia del vi. Un segle després, els sadurninencs li van muntar una festa. Ella mateixa us guia pels carrers —l'ajuntament que van aixecar en plena ruïna, la casa on set veïns es van conjurar per vèncer-la, la torre que va sobreviure a una guerra, la plaça que va inventar un costum— fins a un camí entre vinyes, on us ensenyarà la cicatriu que tots els ceps del Penedès porten a un pam de terra i que gairebé ningú mira. Un passeig pla, per fer en família, amb amics o en parella.
Xssst. Aquí baix. A la terra. No em veieu, és clar: faig un mil·límetre i sóc groga, de la mida d'un gra de pebre. Sóc la fil·loxera. I fa cent quaranta anys em vaig menjar aquest poble sencer. Vaig venir d'Amèrica sense convit, amagada entre unes arrels. Jo no mossego les fulles: això és d'aficionades. Baixo a les arrels i, sense que ningú vegi res, asseco la planta sencera. Quan el cep se n'adona, ja no hi ha cep. El 1887 em van trobar aquí al costat. Cinc anys després, nou de cada deu vinyes eren mortes. Un poble que vivia del vi, i de cop sense vi. Se'n van haver d'anar cinc-cents. I tot i així em van guanyar. Com a venjança, em van convertir en la bèstia de la seva festa. Recorreu el poble amb mi i al final us ensenyo la cicatriu amb què em van derrotar.
📷 Enric
· CC BY-SA 4.0
📷 Enric
· CC BY-SA 4.0
Fotos manllevades de Wikimedia Commons amb la llicència de cada autor, mentre preparem les nostres.